​

Katherine:
​
Intento mantenir la postura per arribar a la porta. Crec que he donat un cop, si, ho he fet, aquestes discussions acaben amb mi. Sento que caic en un pou sense fi, dintre meu crido però ningú m'escolta. Necessito sortir a prendre l'aire, aclarir-me tot aquest esborrany de sentiments. Camino sense rumb, sota la fosca nit, quan de sobte, un reflex de llum tènue em nul·la el camp de visió, les meves mans em guien fins allà. Tota aquella misteriosa llum prové d'una enorme roca. Sembla estrany, però alguna cosa dins meu m'incitava a tocar-la, i així ho he fet.
El meu camp de visió es redueix a una taca fosca i va desapareixent per complet, convertint-se no en l'obscuritat total sinó, en un buit brillant. Sento que tot gira i que tirant de mi de dins enfora, com si m'estiguessin colpejant amb força contra alguna cosa inexistent. Recupero la consciència, si és que es pot dir així, envoltada per un camp de gira-sols.
Marejada i atordida amb poca consciència de mi mateixa m'arrossego cap a una arbreda de roures on m'aixoplugo i la meva ment descansa per uns moments.
La curiositat em fa reaccionar, m'aixeco i obligo al meu cos a moure's, corro cega pel pànic mentre travesso l'espessor dels arbustos. Com un raig d'esperança a la llunyania d'aquest paisatge confós, distingeixo un seguit de petites cases, semblen tretes d'una d'aquelles pel·lícules antigues que donen a la televisió els vespres a la nit. Per primer cop sé quin camí he d'agafar, encara que no sé si és el correcte, començo a tindre por, no sé on em trobo però crec que aquesta no és la qüestió, tinc la sensació, serà un mal pressentiment... M'endinso en uns carrers bruts, grisos més aviat tristos. A la cantonada d'un carreró hi ha dos homes amb uns abillaments que reconec, i em són familiars, que em retornen el record d'una d'aquelles historietes on el cavaller galant rescata a la damisel·la en perill. Però en canvi ells tenen una actitud ombrívola, amb cara de poc amics, per dir-ho així. Se'm queden mirant fixament, i seguidament amb un aire de burla, amb superioritat, tornen a la seva conversa. Baixo la mirada i veig el meu camisó blanc de seda, ara irreconeixible a causa de la seva brutícia. Em miren, riuen... Arrenco a córrer, em veig obligada a aturar-me a la cantonada del carreró, per salvaguardar-me d'un carruatge de cavalls. Algú hem crida, no distingeixo el que diu, no responc, i és en aquest moment en què caic en què tot això no poden ser simples coincidències. La meva ment sap el que passa però la meva coherència ho nega. La qüestió no és l'on sinó el quan. Em temo que he viatjat en el temps.
 Els sorolls del carrer deriva a un zumzeig incessant.  Atordida, acabo davant d'un mercat, on venien tot tipus de fruita, els carrers adquireixen més vida, més color, m'intento moure entre una marabunta de gent, sento la meva panxa rugir, m'adono que fa hores que no menjo. De sobte un home, aparentment vagabund, amb roba pobra, davant meu es tomballeja, instintivament el sostinc i instant després perd la consciència.
-Do not try it lady is a lost case, he's only a homeless
Em diu un senyor vell, sense gens de interès en salvar aquell pobre home. Jo responc ofesa pel seu depreciant comentari
 -Everybody deserves to be saved, I can save him. 
-What do you need? Sento que em pregunta una mercadera. Intento pensar amb claredat. Què diantres s'utilitzava per prevenir infeccions abans que apareguessin els antibiòtics?
-¡Garlic!
Vaig exclamar triomfant
-Garlic and if you have hazel.
-Somebody bring the girl what she needs!
Si bé ignorava on era i per què hi era, almenys sabia què fer en els minuts següents. Estava assegurant que no li pugés la febre quan un soldat exclama
-She is a witch!
Els murmuris van passar a ser crits i seguidament a amenaces. Em giro, un tumult de gent ens envoltava. Veig les seves cares i em sorprenc, tenen por, tenen por de mi, por al desconegut.
El malalt s'inclina i em xiuxiueja com si fos el seu últim alè
-Do not hesitate to run.
Assenteixo amb el cap. A la meva esquerra a sobre d'un taulell sobresurt el mànec d'un estri. Mantinc la meva mirada en el soldat, desafiant-lo. Quan se m'apropa no dubto en colpejar-lo amb totes les meves forces causant a la multitud el pànic total. No tinc temps en sentir-me culpable. Tiro l'olla a terra i començo a córrer. No sé durant quant temps, només sé que corro. Ara tot sembla momentani. Entropesso, caic a terra, persisteixo allà, quieta, immòbil. Penso en què fàcil seria quedar-me allà, però no puc. El record del meu marit hem fa aixecar-me, pico a la porta de la primera casa que veig.
Hem pregunta:
-What do you want?
I jo li contesto
-Sorry Sir but, I need a hiding place for some hours. My name is Katherine.
- Ok, you can stay some hours here but with one condition, you have to teach me how to cure fevers
- Ok thank you
L'informo del que vol, contestant a les seves curioses preguntes. L'endemà amb les seves indicacions em guia fins al meu lloc inicial, a aquell camp de gira-sols, en aquell camp on estava perduda, desorientada, sensible, sense destí.
Ara mateix només puc pensar i si només hi ha un tiquet d'anada? I si no puc tornar? Bé, és igual, deixem-nos de pensaments, amb por i curiositat m'apropo a la roca. Les mans em tremolen, els sons s'uneixen en un zumzeig incessant. Toco la roca i tot torna a començar "El meu camp de visió es redueix a una taca fosca i va desapareixent per complet, convertint-se no en l'obscuritat total sinó, en un buit brillant. Sento que tot gira i que tirant de mi de dins enfora, com si m'estiguessin colpejant amb força contra alguna cosa inexistent". Però aquest cop tinc consciència de mi mateixa, encara que sigui estrany no estic desconcertada, només puc pensar en una cosa. M'aixeco amb l'esperança de trobar-me amb el meu marit i sense pensar-ho corro a cames ajudeu-me, em sento lliure d'aquest malson. Em satisfà veure cares conegudes, llocs on no sóc una forestera. La gent se'm queda mirant , però veritablement més igual.
M'obren la porta amb inèrcia, i caic rendida en els seus braços i sense saber com acabem sotmesos l'un a l'altre en un profund petó.

Senyor que acull:
​
Aquell dia que la noia anomenada Katherine va vindre a casa meva vaig al·lucinar amb els seus coneixements.
Jo era metge, de fet, ho segueixo sent i sabia que aquesta noia ens podia ajudar a afrontar malalties. Aquell matí vaig veure com salvava a un senyor d'una malaltia incurable i per aquest motiu la perseguien pensant que era una bruixa. Potser era cert però utilitzava la seva màgia per salvar a la gent
Més tard algú va picar a la porta de casa meva, en obrir em vaig sorprendre al veure a la Katherine davant meu
Li vaig preguntar:
-What do you want?
La Katherine amb cara de vergonya va respondre:
-Sorry Sir but, I need a hiding place for some hours. My name is Katherine.
- Ok, you can stay some hours here but with one condition, you have to teach me how to cure fevers
- Ok thank you
Em va dir que les febres les havia curat gràcies a les propietats de l'all i unes plantes curatives.
Molt poc després de la seva explicació van vindre els soldats a buscar-la però ella va poder escapar per la petita finestra.
Espero tornar-la a veure i que m'ensenyi a curar tot tipus de malalties incurables, com ella.

Vagabund:
​
Avui m'he despertat diverses vegades a la nit, he dormit en una plaça al costat del monestir, la veritat no sé per què ni com he agafat aquestes febres. M'envaí al mercat per veure si puc trobar per terra alguna peça de fruita o alguna cosa comestible, per desgràcia no he pogut trobar res per alibiar el dolor de les febres, provaré aquesta tarda a buscar alguna cosa pel mercat. Però quan estava a punt de robar una peça de fruita a la mercadera, va exclamar
-He is stealing me! Catch him!
-oh please no! I'm a sick homeless, I need food, I'm so hungry!
-Soldier, here is the thief!
Sento que les cames em defalleixen i caic inconscient tomballejant-me als braços d'una dona ven estranya.
 

Soldat:
​
La gelor entrava per cada porus de la meva pell immobilitzant-me de cap a peus, una sensació de buit profund. Els meus sentits es van aguditzar quan, de sobte, vaig sentir un rebombori provinent de plaça central. Amb una certa mandra, vaig començar a caminar. Quan vaig arribar a l'aglomeració la meva sorpresa va augmentar. Esperava l'espectacle d'un home amb habilitats o els deliris d'un fals profeta, però el que em vaig trobar va ser molt diferent.
El que estava davant dels meus ulls era una escena confosa: hi havia un home amb una extensa barba estirat a terra probablement un vagabund, al seu costat hi havia una persona ben curiosa, una dona completament diferent del que havia vist en la meva vida. Anava mig nua amb unes teles que l'envoltaven fins a les espatlles, era tan confús...
La veritat és que no m'ho vaig pensar molt, vaig agafar aire i vaig cridar a viva veu:
-She's a witch!
De sobte tothom es va paralitzar durant uns segons i es va començar a sentir u fort rebombori. Al principi, hi havia persona d'acord amb mi i d'altres que no però a poc a poc tothom va prendre consciència i van començar a actuar.

Marit:

Les seves paraules em deixen immòbil. El silenci, després dels seus crits, envaeixen la sala. Observo la seva silueta allunyant-se de mi. No reacciono. Tanco els ulls i seguidament escolto un fort soroll provinent de la porta.
Ja no aguanto l'obligació de no sentir i em trec la capa de prejudicis. Em permeto transformar l'aire càlid, que circula pels meus pulmons, en una llàgrima que allibera el dolor ocult sota la meva compostura d'home.

Em pesen els ulls. Tinc la son lleu. Un raig de llum traspassa les persianes mig obertes i il·lumina la meva visió mig aclucada. Mobilitzo el braç fins que la meva mà adquireix contacte amb els meus ulls i ràpidament noto la fredor del ple desembre. Immediatament torno a amagar-me dins l'edredó, mentre giro 180 graus. Llisco els meus peus amb cautela contra les sedoses teles que em cobreixen. Intento trobar el cos de la Katherine en un intent fallit. Intent fallit. M'incorporo bruscament, al notar la seva absència, el primer pensament que em volta pel cap es que ha marxat a casa d'alguna amiga a passar la nit per la recent baralla que vam tenir ahir.
Després de trucar-la més d'una vegada, a ella i a les seves amigues, sense cap resposta que justifiqui el meu pensament, m'envaeix el pànic. Sento com entra al meu cos, com m'accelera el pols... Noto aquest nerviosisme a cada part del meu ser; com s'apodera del meu cap, pit, extremitats fins a arribar a les extensions dels meus dits.
La meva ment s'apodera de totes les seves possibilitats... I si l'han raptat? I si ha tingut un accident? I si... Caic al sofà desvalgut. El meu cor batega amb força però tot i així, jo, segueixo deixant el temps parat esperant la seva arribada.
Amb un gest involuntari em dirigeixo cap al telèfon i faig lliscar els meus dits per les tecles fins a haver marcat 1-1-2. M'aterra que amb aquesta trucada l'hagi donat per perduda i m'aferro a la idea de que no puc fer res.

-You have call to the police station, can I help you?-says a low Voice

-Yes, I'm searching my disappeared wife...-say these words spoken aloud surprise me...

-Oh! You have to keep calm and come carefully, but as soon as you can, to the police station in Carrer Major . When you arrive ask for the police Brandom and he will tell you what to do.-say with normality. I despair.

-Thank you.-I said with a broken voice.

Ha passat un any, 365 dies pensant que al despertar podria trobar-la al meu costat. Cada matí girant 180 graus, lliscant els meus peus amb cautela contra les sedoses teles que em cobreixen i intentant trobar el seu cos.

Moc vagament el meu braç per arribar al comandament del televisor, si, estic al sofà, jo i la meva impotència, fent que la rutina s'apoderi d'aquest fatídic dia. Sona el timbre. Decideixo no obrir, sé que serà una mala notícia: una altra pista falsa, la meva mare portant-me el menjar o una altra persona que ve a compadir-se de mi. Aquell soroll irritant torna a sonar. M'aixeco mandrosament del sofà. Recargolo el majestuós pom blau. Puc veure la seva cabellera rogenca, la seva mirada intensa, el seu nas punxegut, les seves faccions clares, ... Els seus llavis carnosos... I sense saber com acabem sotmesos l'un a l'altre en un profund petó.